A Josep Moncada

El suau i delicat vel que cobreix totes les metàfores ha esta lentament i sinuosament esqueixat: per l’esvoranc albiram, mig curiosos mig commoguts, un fragment de pell tot just acaronada, besada, recorreguda... un instant de la carn que els ulls no han volgut desprendre’s.

Tal vegada hagi estat la tela blanca del temps invisible dels amants que, sàvia i involuntària, ha anat lliscant fins a deixar al descobert un tors femení o una natja, d’un impossible escorç i contorsió dels quals només un aplicat i expert exercici amorós pot donar compte.

La mirada que atén tot açó, que besa abans de dir, que mormola més que no frega, és alegre i innocent, impúdica i seductora a parts iguals... ama les dones, pinta i viu a la seua illa blanca i blava, escriu i reflexiona assegut, entre els amics, en un cafè prop del port, envoltat per la bullícia, desentès i rioler, savi i voluntàriament allunyat de l’infern dels homes, de les seves misèries.

Sap que ha vingut a aquest món més per beneir que no per denunciar. Sap que el seu do no li pertany sinó que ha estat prestat per la deessa protectora del dolç i càlid despertar dels qui s’estimen, i que només a ella és degut. I per tot açò es lliura, ens lliura i regala amb gosadia, serena e intensa passió, el seu univers quotidià, allunyat i burleta eco d’un altre més alt, però sens dubte menys acollidor. Sap que la terra li haurà estat lleu.

G. G.

Ciutadella, febrer de 2005